Històries escrites, històries cantades i històries pintades. Els goigs en el Barroc valencià

Resum

Resum: A partir de principis de la setzena centúria, la implantació de la impremta i el consegüent afermament de la tradició escrita propiciaren que els goigs iniciaren, particularment a València, un progressiu procés de difusió. El nou invent facilitava incloure a l’estampació la reproducció de la imatge sagrada a la qual anava dedicada la composició, de manera que, a més de transmetre el text de l’oració, assoliren el valor i funció d’estampes devocionals. No incloïen, però, la música, la qual cosa indicaria que hagué de quedar fiada a la memòria i bon fer interpretatiu dels cantors de les capelles musicals. La posterior implantació dels postulats contrareformistes afavorí la difusió i popularització dels goigs, que culminà en la segona mitat del segle XVIII, quan la religiositat barroca fou qüestionada pels nous postulats il·lustrats. Els texts, de la lloança i invitació a la meditació pròpies del segle XVI, es transformaren majorment en peticions de favors i en històries narratives d’aparicions, troballes d’imatges i esdeveniments miraculosos, carregats de teatralitat i efectisme. L’Església contrareformista va veure en els goigs un bon mitjà per a exalçar els personatges sagrats i estimular la pietat dels fidels sense deslligar-se de la tradició literària de les hagiografies cultes. Els goigs passaren a ésser versions reduïdes d’aquest gènere literari, i també de les “vertaderes històries”, fent properes i comprensibles als fidels, gràcies a l’oralitat que els conferia el cant, les històries escrites, les quals, a la vegada, servien als pintors per a compondre llurs històries pintades..

Paraules clau: goigs, Barroc, Contrareforma, València, festa.

Abstract: From the beginning of the sixteenth century, the implantation of the printing press and the consequent affirmation of the written tradition caused that the goigs initiated, particularly in Valencia, a progressive diffusion process. The new invention facilitated the reproduction of the sacred image to which the composition was dedicated, so that, in addition to transmitting the text of the prayer, they achieved the value and function of devotional prints. They did not include, however, music, which would indicate that it had to be trusted to the memory and good performing of the singers of the musical chapels. The subsequent implantation of the counter-reformist postulates favoured the dissemination and popularization of goigs, which culminated in the second half of the 18th century, when Baroque religiosity was questioned by the new illustrated postulates. The texts, from the praise and invitation to meditation typical of the 16th century, were mainly transformed into requests for favours and narrative stories of appearances, finding images and miraculous events, full of theatricality and effect. The counter-reform Church saw in goigs a good way to exalt sacred characters and stimulate the piety of the faithful without getting rid of the literary tradition of cult hagiographies. Goigs happened to be small versions of this literary genre, as well as of the “true stories”, making them understandable to the faithful, thanks to the orality conferred by singing, written stories, which, at the same time, they served the painters to compose their painted stories.

 Keywords: catalan syntax, linguistic variation, diachronic linguistics, semantic change.