L’evolució del paisatge en les hortes valencianes i les estratègies productives subjacents (segles xvi-xix)

Resumen

El paisatge de les hortes evolucionà força durant l’Antic Règim. De bon començament, la superfície
regada augmentà considerablement de resultes d’ampliar vells sistemes hidràulics medievals –donant com
resultat hortes més compactes– i crear-se’n de nous. El canvi més remarcable fou, però, la intensificació
agrícola aconseguida amb la difusió de conreus ja coneguts en època medieval (entre els quals sobresurten
la morera i l’arròs) o arribats d’Amèrica, com dacsa i fesols. Es configurà així un nou paisatge de vol i sòl,
que combinava un arbrat de moreres i fruiters espars o alineats en els llindes dels camps amb diverses
sembradures, entre les quals els cereals –blat, dacsa i arròs– sempre mantingueren un paper hegemònic
que no seria assenyat interpretar com símptoma d’endarreriment.

La consolidació d’unes rotacions diversificades i molt productives per superfície cal relacionar-la
amb: a) novetats en els mecanismes operatius fets servir per prorratejar cabal i d’altres canvis que experimentaren
les entitats que agrupaven als regants; b) les estratègies productives i reproductives aplicades
en les petites explotacions camperoles.

Aquestes unitats familiars cada vegada estigueren més orientades cap a la intensificació i la diversificació,
aconseguides gràcies a poder regar amb regularitat. Ambdós components –rotacions intensives
i diversificació productiva– atenuaren l’impacte dels riscs naturals i els efectes negatius de l’especulació
comercial i les subdivisions hereditàries. Propiciaren la supervivència d’explotacions agrícoles cada cop
més menudes en les quals la comercialització de collites i l’arrendament de terres acompliren un paper
cada vegada més rellevant.