Tot és química. Reptes per a un futur sostenible

Resum

Aprendre a transformar la matèria –siga cuinant els aliments o transformant els minerals en materials per a construir ferramentes– ha estat clau per a la conformació de les societats humanes. Tot allò que fem i som és, d’alguna manera, química. Al segle de les llums, amb el lúcid impuls d’Antoine Lavoisier i la seua dona Marie Anne Paulze, aquest saber antic esdevingué disciplina científica. Com quan cau una espurna a una reguera de pólvora, aquesta encendria les principals transformacions socials del segle XX. Emergiren noves indústries que emplenaren les nostres vides de vistosos materials, els plàstics, amb usos quasi infinits; que dissenyaren noves generacions de medicaments que van acabar amb malalties endèmiques, i que proporcionaren additius a l’agricultura –fertilitzants i pesticides–, gràcies als quals es va elevar la producció d’aliments a una escala sense precedents. Sense dubte, la química ha millorat la nostra qualitat de vida, però algunes vegades ha estat mal utilitzada i ha quedat eclipsat l’important paper que ha tingut, i que té, en el desenvolupament d’un món que, necessàriament, cada vegada ha de ser més sostenible.