Optimisme cruel i apetit obsessiu en les novel·les de Leïla Slimani

Resum

Aquest article explora els apetits obsessius en Chanson Douce, de Leïla Slimani, traduïda a l'anglés al Regne Unit amb el títol Lullaby i als Estats Units com The Perfect Nanny, i Dans le jardin de l'ogre, traduïda com Adèle. Em base en les idees de Lauren Berlant sobre les connexions entre l'alimentació obsessiva i la sexualitat obsessiva en Cruel Optimism, destacant com en l'obra de Slimani, els trastorns alimentaris i les compulsions sexuals constitueixen representacions repetides de vincles fallits i són desencadenats per una forma de trauma sistèmic (que Berlant denomina "vulgaritat en crisi") arrelat en l'alienació sociocultural. La cerca desesperada d'intimitat en Chanson douce i d'antiintimitat en Dans le jardin de l'ogre condueix a l'autodestrucció, representada en la inanició, en relacions sexuals perjudicials i, en última instància, en l'assassinat. Al meu entendre, el lector queda atrapat en les repeticions destructives i en el desig d'anar més enllà d'elles cap a alguna mena de final satisfactori, que en aquests textos implica el silenciament brutal dels desitjos i l'agència femenins (inscrits en les narracions des del principi). La lectura es mostra així lligada a la violència de l'optimisme cruel i als seus apetits obsessius.