Escenas carcelarias

Resum

L'espai clausurat de la presó es presenta sovint en el drama modern i contemporani tant en la seva condició real com en la de metàfora dels conflictes que succeeixen dins d'ell. De fet, Jean Genet pot ser considerat com un veritable cantor de la presó, sobretot per la seva obra Haute surveillance (1949). No obstant això, en un teatre que canvia, i que juga amb els trets de tots, l'equivalència entre teatre i presó –en el sentit d'un aspecte metafòric nou i no literal– es pot trobar així mateix en el drama modern i contemporani. Des de Dance of Death (1900) de Strindberg fins a Huis clos (1944), de Sartre, des de Who’s afraid of Virginia Woolf? (1962), de Albee, els protagonistes es turmenten uns a uns altres. Fins i tot en Questa sera si recita a soggetto (1930), de Pirandello. Armando Punyeixo, amb el seu Compagnia della Fortezza, una presó en Volterra, s'ha convertit des de 1988 en veritable advocat del teatre carcerari. Ell utilitza el gran exemple del teatre de les avantguardes i de les neovanguardes, especialment en la recent i brillant Hamlice (2010), última combinació de les seves Hamlet (2001) i Alice in Wonderland (2009). La metàfora escena/presó es realitza plenament en Un straordinario silenzio, derivada de Krapp’s last tape de Beckett (1958), centrada en un home escindit en les vàries escenes del seu ego.

Paraules clau: Teatre i presó; Armando Punzzo; Luigi Pirandello; August Strindberg; Samuel Beckett.