El mite de l’esperit fantasmal durant el Modernisme: transposició, irrealitat i creences

Resum

Amb la voluntat de contribuir a l’escassament estudiada literatura fantàstica catalana, el present article és una aproximació a dos dels motius cabdals d’aquesta modalitat literària, és a dir, els fantasmes i els esperits encarnats. Així, partim d’un fonament teòric interdisciplinari a l’entorn de la funció imaginativa de l’ésser humà per tal d’analitzar un petit corpus de narrativa breu escrita durant l’època modernista en què el component irreal determina l’adscripció genèrica de l’obra i resulta clau en l’engranatge textual del relat. En concret es tracta de dos contes força oposats entre ells: un de M. Genís i Aguilar i un segon de J. Zanné. Tot aplicant les nocions vinculades a la hipertextualitat literària difoses per Genette, examinem els condicionants estètics, ideològics i religiosos en la reescriptura dels mites i dels hipotextos que es localitzen en cadascun dels relats.