Quando i letteratti italiani promuovono ad “eccezione” il teatro (Pirandello, i futuristi, Pasolini, Testori, Maraini)

Resum

Historiogràficament és interessant analitzar com, en el Novecento italià, els literats han estat capaços –de vegades de forma important i unes altres fins i tot decisiva– de promoure (no de reduir o adaptar) excepcionalment l'activitat teatral, conduint-la a les fronteres, o fins i tot més enllà, del sistema teatral dominant, fins i tot en el plànol del valor qualitatiu artístic, a través d'invencions. En el teatre italià dels últims cent anys aproximadament les excepcions, amb les seves respectives invencions, s'han pogut malgastar si bé han deixat llavors disposades a renéixer sobre nous terrenys. De vegades s'han concretat mitjançant la transformació en pensament teatral, fent-se “teatres en forma de llibre” (Ferdinando Taviani); unes altres, amagant el teatre “irregular” en la dramatúrgia literària escrita. Precisament aquesta aportació dels literats, sostinguda per la seva mirada excèntrica com a extraterritorials, és l'aspecte que em proposo explorar, convençut que, entenent l'acció de qui ens ha precedit, podrem comprendre millor i actuar per avui i per a matí. És, especialment, durant els decennis 1915-1925 i 1965-75 quan algunes personalitats provinents del món de la literatura, del llibre, van saber oferir idees noves a un sistema teatral gairebé immòbil.

Paraules clau: Pirandello; teatre futurista; Testori; Pasolini; D. Maraini.