L’ús de les llengües minoritàries en la Justícia

L’ús de les llengües minoritàries en la Justícia
Just. Journal of Language Rights and Minorities, Revista de Drets Lingüístics i Minories

Editen:
Xabier Arzoz & Vicenta Tasa

 

El Poder Judicial i l’exercici de la justícia en les democràcies sempre són qüestions problemàtiques i que no estan definitivament resoltes. Si el Poder Judicial fora triat exclusivament mitjançant competició democràtica pel poble es correria el risc de triar persones que no tinguen la qualificació tècnica suficient per a aplicar les lleis i impartir justícia. Si, per contra, la judicatura, com a cos tècnic del funcionariat públic qualificat, trien de manera autònoma el seu govern, estarem davant d’un corporativisme endogàmic que, en el millor dels casos, podrà elegir persones preparades i equànimes, però que no tindrà cap mena de legitimitat democràtica (Jiménez Asensio 2019).

De la mateixa manera i relacionat amb l’anterior, la judicatura en l’exercici de les seues funcions hauria de limitar-se, segons les teories clàssiques de la divisió de poders, a aplicar les lleis o a interpretar-les de la manera més fidel i estricta. Així i tot, la tendència de les últimes dècades és a una expansió de les interpretacions (correctores) de la legislació per part dels tribunals de justícia o, el que és igual, la invasió per part del Poder Judicial dels poders del legislatiu i de l’executiu, en la mesura que hi ha interpretació de les lleis que canvien la voluntat del legislatiu o dels reglaments de l’executiu. Els tribunals estarien anant molt més enllà del que els correspon (Tate & Vallinder 1995). I, encara més, la crisi de les democràcies occidentals (Przeworski 2022) va unida, sovint, a un increment de fórmules de lawfare (abús de poder dels jutges per a intervindré en la competició política democràtica) i d’intervencionisme del Poder Executiu en el Poder Judicial amb la voluntat de subordinar-lo a la voluntat de les majories conjunturals (Tirado Sánchez 2021; vg. també el número de la revista dedicat al tema, Wallace & Monzó-Nebot 2024).

Aquestes dinàmiques generals de la judicatura i del Poder Judicial i de les relacions entre els diferents poders de l’Estat, tenen repercussió en el respecte dels drets civils, socials, polítics i lingüístics de la població. Hi ha una correlació entre la qualitat de la separació de poders, el funcionament de la justícia i l’estat de dret i el nivell d’autoritarisme, qualitat democràtica i, sovint, respecte dels drets de les minories lingüístiques (Kymlicka 2001). En l’àmbit occidental, països amb reconeixement igualitari de la diversitat lingüística pròpia i amb voluntat de protecció de les minories lingüístiques, com ara Suïssa, Finlàndia, Bèlgica, Canadà i, fins i tot, algunes regions d’Itàlia, són Estats amb un bon funcionament de la justícia i amb justícia lingüística (Landman 2018).

Amb tot, al món occidental hi ha hagut, en el procés de construcció dels Estat nació moderns, dues mirades radicalment contràries sobre el respecte i el reconeixement de la diversitat lingüística. D’una banda, el model autoritari jacobí que considerava la diversitat lingüística d’un Estat nació com un problema per a crear una societat cohesionada i amb una identitat diferenciada. I, d’una altra, el model de Suïssa, que entenia que la diversitat lingüística era una fortalesa i que, a més, la funció de l’Estat era protegir i reforçar la posició social de les llengües minoritàries.

En els països en què ha dominat la concepció jacobina, s’ha establit un sistema de jerarquia lingüística i s’ha imposat un discurs que veu les minories lingüístiques com grups socials amb un estatus inferior o subordinat per comparació amb un altre que té el reconeixement de majoria o grup dominant (Deconchy 1985) i grups que parlen llengües de valor inferior i menys útils que les llengües dominants.

Els països de tradició uniformista jacobina consagren una única llengua d’Estat que s’imposa com a única llengua oficial en tots els àmbits i poders públics i imposen que la llengua oficial de l’Estat és l’única llengua de l’administració de Justícia i el Poder Judicial, o, si hi permeten l’ús d’altres llengües, com és el cas d’Espanya, imposen la preeminència de la llengua oficial de l’Estat i fan pràcticament impossible l’ús d’altres llengües en la Justícia.

Les realitats polítiques que, com Suïssa, Canadà o la mateixa Unió Europea, afirmen el reconeixement oficial de diverses llengües regulen pràctiques jurídiques, estructura de serveis jurídics i sistemes de selecció de la judicatura i la fiscalia i de funcionament de la Justícia que fan possible que totes les llengües oficials puguen ser usades pels tribunals de justícia en funció de la voluntat de la ciutadania i amb independència de quina siga la llengua de treball intern dels tribunals (Schmitt 2014).

Entre el model uniformista extrem que només permet l’ús d’una llengua i el pluralista perfecte que permet l’ús de totes les llengües autòctones d’un país, hi ha una realitat amb molts matisos i diversitat de solucions; però les línies d’acció bàsica són clares. Hi ha societats que s’inclinen per fer possible l’ús del major nombre de llengües pròpies en tots els poders públics i fer-ho de la manera més igualitària i hi ha Estats que privilegien l’ús d’una única llengua.

Aquestes dinàmiques són presents en la pràctica jurídica, en les normes vigents i en els debats polítics i legislatius, amb oscil·lacions segons les èpoques. L’elaboració el 1992 de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries o el nou constitucionalisme llatinoamericà i africà de finals del segle passat i començaments de l’actual van constituir impulsos esperançadors per al reconeixement i l’ús de les llengües minoritàries dels Estats en la societat, en els poders públics i també en els tribunals de justícia. Algunes d’aquestes iniciatives han millorat la situació legal de les minories lingüístiques; però, en termes generals, no semblen haver trencat, com a mínim en els Estats europeus, les dinàmiques dels Estats nació iniciades en el segle XIX i que semblen haver consolidat fórmules molt estables de rebuig i persecució, de fet, de la diversitat lingüística en moltes ocasions, o d’acceptació de la diversitat lingüística i igualtat legal i jurídica de les llengües en alguns dels països amb més qualitat democràtica d’Europa i del món (Tasa-Fuster 2019; 2021).

Les teories de la justícia avançades han estat reformulades buscant una nova concepció del principi d’igualtat per a intentar superar les múltiples opressions que supere la falsa neutralitat del dret, les homogeneïtats i les igualtats abstractes (Young 1990; Renault & Touraine 2005), i formes de justícia més cooperativa (Van Parijs 2003; 2011). Al capdavall, com recorda Innerarity (2015), absorts pel què de la justícia, havíem deixat a banda el qui. I el qui, el subjecte de l’acció, també importa, no té igual qui faça el què, no és igual que les minories lingüístiques tinguen en les seues mans els instruments per a garantir un sistema fort de seguretat lingüística o que corresponga a la majoria lingüística el poder per a determinar el grau de protecció de la minoria (Monzó-Nebot & Mellinger 2022).

La qüestió de la diferència, de les diferències en igualtat, esdevé, per tant, central. No es tracta que les societats tinguen una tolerància condescendent i reconeguen dues realitats: la ciutadania normal i l’altra que és diferent i tolerada en la seua diferència (Hekman 2004), ni la solució pot ser el “reconeixement del dret de la majoria” (Orgad 2015) que se situa per damunt del dret de les minories. Aquesta forma de tolerància és una mena de poder, de jerarquia i dominació.

La ciutadania normal és aquella sobre la qual es diu que no és nacionalista, ni té identitat diferenciada, ni gènere, ni color de pell, ni llengua. Està a dalt de la jerarquia i el seu nacionalisme, identitat, gènere, color i llengua són normals perquè són els dominants; banals, en la terminologia de Billig (1995). La neutralitat i la imparcialitat sovint només és el criteri dominant en el grup majoritari (Innerarity 2015).

Davant d’aquesta realitat, cal una aproximació analítica diversa que explique les dinàmiques evolutives de l’exercici del poder judicial en els països occidentals i que el vincule amb la qualitat democràtica i els drets lingüístics i, de manera més concreta, amb l’ús i el respecte a les llengües minoritàries en els tribunals de justícia.

Just. Journal of Language Rights and Minorities, Revista de Drets Lingüístics i Minories invita la comunitat científica a presentar propostes d’articles per a un monogràfic que adopta una perspectiva multidisciplinària per a analitzar el dret a l’ús de la llengua pròpia de les minories lingüístiques en els tribunals de justícia, especialment, en Estats plurilingües. Aquest número pretén afavorir un debat interdisciplinari entre disciplines acadèmiques diverses, on estiguen presents, de manera bàsica, les diverses especialitats del dret, però on s’incorporen mirades de les ciències polítiques, els estudis de traducció i interpretació, la jurilingüística i tota mena de ciències socials. Aquest diàleg es concep com a clau en l’examen dels drets de les minories lingüístiques a què la seua llengua siga també la pròpia dels tribunals de justícia. En combinar perspectives de diverses disciplines acadèmiques, el monogràfic aspira a enriquir la nostra comprensió dels drets de les minories i del funcionament de la justícia en les democràcies, generar idees crítiques i fomentar enfocaments innovadors per avançar en la justícia social i l’equitat en societats pluralistes.

Els treballs es poden presentar en anglés, francés, català o espanyol. Es consideren prioritaris els estudis multi i interdisciplinaris sobre els temes següents, entre d’altres:

- La rellevància dels drets lingüístics dins la Justícia per a la qualitat del sistema judicial i la solidesa de l’Estat de dret;

- Els drets lingüístics de la ciutadania davant dels tribunals de justícia;

- El valor de la capacitació lingüística en la Justícia: el sistema de selecció i provisió de llocs de la judicatura i la fiscalia, la capacitació lingüística de l’advocacia i l’organització de la Justícia gratuïta en allò que respecta a les llengües minoritàries;

- Les llengües de treball intern dels tribunals i les llengües d’ús dels processos judicials;

-El lawfare lingüístic.

La qualitat del sistema judicial i la solidesa de l’Estat de dret han de ser valorades considerant també la dimensió dels drets lingüístics de les minories. Una de les formes més subtils i terribles de dominació, mitjançant els discursos ideològics del nacionalisme banal, és ignorar la dimensió lingüística de les relacions socials, civils, jurídiques i polítiques dels Estats. Les persones som éssers socials, comunicatius i essencialment lingüístics. Ens comuniquem a través de sistemes lingüístics orals, escrits o de signes. Vivim en societats i Estats que difícilment són monolingües en tots els territoris i habitants autòctons. Ara bé, l’estudi sobre la qualitat de l’Estat de dret i el respecte dels drets lingüístics ha merescut una atenció escassa en les democràcies i aquest número de Just vol ser una oportunitat per tractar la qüestió.

Per aconseguir-ho, seria necessari estudiar i comparar el marc legal bàsic sobre usos lingüístics en l’àmbit de la judicatura dels diferents països i analitzar en quins casos es garanteix una justícia lingüística en la judicatura i quins són els requisits i condicions bàsiques perquè es puga donar.

De la mateixa manera, un aspecte central per a entendre la garantia real dels drets de les minories lingüístiques en la Justícia és conéixer quina és la capacitació lingüística exigida en el sistema de selecció i provisió de llocs de la judicatura i la fiscalia, i també quines en són les obligacions lingüístiques. En un sistema democràtic, la judicatura i la fiscalia és un servei públic de la ciutadania; les formes autocràtiques les situen al servei de l’Estat o com un sector social al marge i per damunt de la ciutadania i de la resta de poders de l’Estat.

Cal també un estudi exhaustiu que explique com funcionen els tribunals plurilingües, amb independència que tinguen un nombre limitat de llengües de treball intern, i de quina manera s’organitzen per a garantir l’ús de les diverses llengües en els processos judicials, especialment en els casos en què les persones afectades per un procés judicial poden tindre llengües pròpies diferents.

De fet, la regulació dels drets lingüístics de la ciutadania davant dels tribunals de justícia esdevé un aspecte central en les societats plurilingües i amb una orientació mínimament respectuosa per la diversitat lingüística i la igualtat real de totes les persones i comunitats lingüístiques autòctones.

Finalment, ens proposem conéixer si, en les experiències negatives de lawfare judicial que s’han produït en les últimes dècades, s’ha produït lawfare lingüístic o persecució judicial de grups lingüístics o disminució de drets lingüístics amb interpretacions espúries de la legislació per part de judicatures polititzades arreu del món.

A partir d’aquests espais de debat, es proposen les preguntes següents per orientar la preparació de les contribucions d’aquest monogràfic:

• Quina és la relació entre la qualitat del sistema judicial i de l’Estat de dret en un país i el grau de reconeixement dels drets lingüístics de les minories?
• Se li presta poca atenció a la dimensió lingüística i de drets lingüístics en l’exercici de la Justícia?
• Quina és la regulació dels usos lingüístics en l’àmbit de la judicatura dels diferents països?
• Com es regula en els països plurilingües i amb diverses llengües oficials?
• Quina és la capacitació lingüística exigida en el sistema de selecció i provisió de llocs de la judicatura i la fiscalia? Quines en són les obligacions lingüístiques, especialment en països plurilingües?
• La judicatura i la fiscalia: al servei de la ciutadania o de l’Estat?
• Com funcionen els tribunals plurilingües? De quina manera s’organitzen per a garantir l’ús de les diverses llengües en els processos judicials, especialment en els casos en què les persones afectades per un procés judicial poden tindre llengües pròpies diferents?
• Com es regulen els drets lingüístics de la ciutadania davant dels tribunals de justícia?
• Hi ha experiències negatives de lawfare judicial de caràcter lingüístic o, el que és igual, persecució judicial de grups lingüístics?

 

Just. Journal of Language Rights & Minorities, Revista de Drets Lingüístics i Minories és una revista científica dedicada a difondre estudis sobre la protecció, l’observança i la promoció dels drets de les minories lingüístiques, així com temes afins que sorgeixen de la confluència de la llengua, les dinàmiques socials de dominació i opressió, i el dret. Les persones interessades a remetre un article poden enviar-ne un resum d’entre 500 i 700 paraules directament a les persones responsables del número, Xabier Arzoz Santisteban (xarzoz@der.uned.es) i Vicenta Tasa Fuster (vicenta.tasa@uv.es), abans del 20 de gener de 2025. Cal incloure, en un fitxer diferent, una nota breu de 150 paraules sobre les persones que fan la proposta, les seues afiliacions i les dades de contacte. Tots els resums i manuscrits han de seguir l’adaptació al català del Chicago Manual of Style (CMS) de Just(https://turia.uv.es/index.php/JUST/CMS), tant per a la citació com per a altres aspectes de la redacció. En acceptar els resums, es remetrà una invitació a presentar l’article complet que s’haurà de situar entre les 6000 i les 8000 paraules (sense comptar-hi el resum ni les referències, però incloent-hi les notes al peu). Els manuscrits es remetran a una avaluació de cec doble per part d’un mínim de dues persones expertes.

La publicació d'aquest monogràfic seguirà el calendari editorial següent:

Tramesa dels resums (entre 500 i 700 paraules) a les editores	20 de gener de 2025
Decisió sobre els resums	30 de gener de 2025
Remissió de manuscrits complets	31 de març de 2025
Versions finals dels articles	15 de juny de 2025
Decisió sobre la publicació	15 de juliol de 2025
Publicació del monogràfic	9 d’octubre de 2025

 

Bibliografia

Billig, Michael. 1995. Banal nationalism. Nova York, NY: Sage.

Deconchy, Jean-Pierre. 1985. «The paradox of ‘orthodox minorities’: When orthodoxy infallibly fails». En Perspectives on minority influence, edició de Serge Moscovici, Gabriel Mugny & Eddy Van Avermaet, 187-200. Cambridge, UK: Cambridge University Press. https://doi.org/10.1017/CBO9780511897566.011.

Hekman, Susan J. 2004. Private selves, public identities: Reconsidering identity politics. University Park, PA: Pennsylvania State University Press.

Innerarity, Daniel. 2015. La política en tiempos de indignación. Barcelona, ES: Galaxia Guttemberg.

Jiménez Asensio, Rafael. 2019. «Poder Judicial y Administración de Justicia». Iura Vasconiae 16: 459-501.

Kymlicka, Will. 2001. Politics in the vernacular. Nationalism, multiculturalism, and citizenship. Nova York, NY: Oxford University Press.

Landman, Todd. 2018. «Democracy and human rights: Concepts, measures, and relationships». Politics and Governance 6 (1): 48-59.

Monzó-Nebot, Esther & Christopher D. Mellinger. 2022. «Language policies for social justice—Translation, interpreting, and access». En «Language policies for social justice», edició de Christopher D. Mellinger & Esther Monzó-Nebot. Número monogràfic, Just. Journal of Language Rights & Minorities 1 (1-2): 15-35. https://doi.org/10.7203/Just.1.25367.

Orgad, Liav. 2015. The cultural defence of nations: A liberal theory of majority rights. Oxford, UK: Oxford University Press.

Van Parijs, Philippe. 2003. «Linguistic justice». En Language rights and political theory, edició de Will Kymlicka & Alan Patten, 153-168. Nova York, NY: Oxford University Press.

Van Parijs, Philippe. 2011. Linguistic justice for Europe and for the world. Oxford, UK: Oxford University Press. https://doi.org/10.1093/acprof:osobl/9780199208876.001.0001.

Przeworski, Adam. 2022. La crisis de la democracia. ¿Adónde pueden llevarnos el desgaste institucional y la polarización?Madrid, ES: Siglo XXI.

Renault, Alain & Alain Touraine. 2005. Un débat sur la laïcité. París, FR: Stock.

Schmitt, Nicolas. 2014. «L’experiénce suisse en matière de garanties linguistiques». En Garantia dels drets lingüístics. Estudis de cas: Bèlgica, Canadà, Espanya, Itàlia, Moldàvia i Suïssa, edició de Anna M. Pla. Barcelona, ES: Institut d’Estudis Autonòmics.

Tasa-Fuster, Vicenta. 2019. Llengua i Estat: Suïssa i Espanya davant la diversitat lingüística. València, ES: Universitat de València, Servei de Publicacions.

Tasa-Fuster, Vicenta. 2021. «Ideologia, jerarquia lingüística i jurisprudència constitucional a Espanya». Revista de Llengua i Dret76: 22-39.

Tate, C. Neal & Torbjorn Vallinder, ed. 1995. The global expansion of judicial power. Nova York, NY: New York University Press.

Tirado Sánchez, Arantxa. 2021. El lawfare: golpes de Estado en nombre de la ley. Madrid, ES: Akal.

Wallace, Melissa & Esther Monzó-Nebot. 2024. «Gender and ethnolinguistic lawfare». Just. Journal of Language Rights & Minorities, Revista de Drets Lingüístics i Minories 3 (2): 298 p. https://doi.org/10.7203/Just.3.2.

Young, Iris Marion. 1990. Justice and the politics of difference. Princeton, NJ: Princeton University Press.