De l'atribució a la modalitat: construccions amb «és que» en català oral

Abstract

Aquest article se centra en l’anàlisi de les construccions que contenen l’aplec és que en dos corpora orals de català, un de conversa i un d’entrevistes a informants. En aquest treball analitzem les diferents estructures formades pel verb copulatiu és i la conjunció que: l’atributiva o copulativa, la clivellada, la clivellada amb subjecte que és un nom general i aquella en què és que ha esdevingut un marcador. En aquest darrer cas, que és el que s’estudia amb més detall, la còpula «és» ha perdut les propietats originàries (ja no regeix un subjecte i, a més, es troba fixada en el present d’indicatiu) i «que» ja no s’integra en la clàusula que el segueix sinó que s’ha fossilitzat formant una sola peça amb és. En altres paraules, és que s’ha reanalitzat com a marcador modal i introdueix enunciats indicant bàsicament justificació i èmfasi; d’altra banda, té una funció important relacionada amb la cortesia, com a mecanisme d'atenuació o bé d’èmfasi, segons el context. Com a conclusió, proposem una anàlisi que permet determinar la relació que hi ha entre les diferents construccions estudiades.