Estuve a punto de llorar varias veces. En recuerdo del día de mi destierro hará medio siglo y dos días el 11 de diciembre de 1995

Resum

En el vagó del tren em va sorprendre constatar l'excitació, la paüra i l'esperança que m'embargaven de forma tan irracional com sojutjadora. Em vaig imaginar, com avui m'imagino, accidental i provisoriament bandejat i vaig ser a punt de plorar diverses vegades.

Em va entrar per moments una eufòria rara; sentia que les meves arrels es transformaven en cames. Però les meves seqüeles de superdotat m'impedien creure en l'aventura. Vaig tenir també ganes de riure a riallades (en ple compartiment) pensant en la sorpresa del sotscap (“assis”) de Paperera Espanyola S.A. que la vespra m'havia condemnat “per sempre” a una oficina anomenada “Sibèria”. I de sobte em vaig sentir mesquí. Per aquell possible riure que hagués tingut un regust de venjança; aquesta monstruositat espiral *inintel·ligent i centrífuga que mai vaig conrear.

Em venia a la ment, repetitivament, passatges de la carta de Schrödinger a Einstein i també el famós gat. Em van entrar ganes de miolar al mateix temps: a la meva terra natal i fora d'ella.