La comparación como elemento fraseológico en la lexicografía hispanolatina del siglo xvii

Resum

L'expressió del valor superlatiu d'un contingut predicatiu la realitza
l'espanyol per mitjà de molt diversos procediments sintàctics, un dels quals, de molt freqüent ús, sobretot en el llenguatge conversacional, és el de les comparacions estereotipades. Aquest procediment és molt antic en la història de la llengua i d'ell donen testimoniatge nombrosos textos. En aquest treball presento tan sols uns quants casos que els lexicògrafs hispanollatins de l'època àurea codifiquen en els seus diccionaris.
Aquests lexicògrafs recullen en els seus thesauri gran quantitat d'unitats fraseològiquesd'estructura comparativa, la major part de les quals eren emprades en la llengua de la seva època per emfatitzar el contingut predicatiu d'un verb o d'un adjectiu. Són fórmules estereotipades de ponderació, tan repetides en el llenguatge conversacional i escrit, que els lexicògrafs creuen necessari recollir-les a les pàgines dels seus diccionaris. Per mitjà d'aquest procés de registre, es comencen a codificar com a unitats fraseològiques, com a expressions més o menys fixes que els parlants empren com a procediments de ponderació superlativa.