El valor dels adjectius demostratius segons les lingüístiques catalana i castellana: problemes i solucions

Resum

La concepció díctica dels adjectius demostratius com a "proximitat a l’emissor, proximitat al receptor i separació dels dos" té tantes excepcions com verificacions. Per a superar eixa deficiència, el treball proposa (partint d’autors tradicionals) que el valor bàsic s’estructura partint de l’emissor i amb dos oposicions concatenades. la primera és el lloc que l’emissor considera que l’inclou contra la resta de l’espai; en la segona oposició, l’emissor dividix l’espai excloent segons que hi haja proximitat o llunyania. l’article mostra que, en el valencià popular i en el castellà peninsular, els tres valors díctics s’apliquen a l’anàfora, mentres que els manuals només solen considerar dos graus. Finalment, el treball assenyala de quina manera, partint dels valors objectius, la llengua hauria arribat als usos expressius. també hi ha una secció dedicada a analitzar tractaments, tant tradicionals com moderns.